En temps de pandèmia en que tot està prohibit, sortim a caminar tots els dies que no plou. Hem descobert camins bonics i plens de boira. Cap a Puigvert, Puelles, Mafet, Preixens i el Bosc del Siscar compartim estones de tertúlia i contacte amb la natura. Mai sen's havia acudit que caminant i conversant podíem trobar moments de gaudi. Potser caminarem per sempre, potser el malèfic virus ens haurà aportat quelcom de bo...potser només haurem aprés a caminar en companyia pel terme.

 Exposició en record de l'Alba que va morir massa jove. Ella va tenir la idea de crear una galeria d'art per promocionar els artesans i artistes de les terres de Lleida. Van ser uns anys intensos de conèixer bona gent, interessant i acollidora. Gent molt agraïda per acollir-los i promocionar la seva obra. El moment no era propici, el negoci no rutllava econòmicament tot i gaudir de la feina i les relacions establertes. Fins i tot organitzant un sopar maridant gastronomia i art al restaurant Atípic a Agramunt. El seu amic Oriol Saula ha volgut retre un homenatge a l'Alba en un any que tampoc agraeix l'esforç de dur-ho a terme. Va valdre la pena intentar-ho.

Durant els mesos de pandèmia hi ha hagut un període de treva, per fer alguna sortideta al Solsonès. La pujada a Busa ha estat memorable, pel desnivell, per la bona climatologia, per la incapacitat per arribar a la presó, pel final feliç a Cal Joan del Valle i per la bona sintonía del grup de 4 senyores i un senyor. La repetirem per arribar-hi per l'altra vesant que no és tan abrupta i també s'ho mereix.

 

Monestirde Gualter, 12 d'octubre de 2020. Sortida Jornades Patrimoni a la Baronía de Rialp (La Noguera) amb la mascareta i un sol radiant per visitar 5 de les 24 edificacions religioses del municipi més ric en patrimoni de Catalunya. La darrera visita ha estat a Polig, petit poble de vila closa que conté una gran obra del 1600 que es guarda com un tresor a la petita església del municipi del segle XIX. Un retaule dels mártirs en tota plenitud. Guía fantástic amb molta informació i molt poca pressa. Un día genial per repetir el proper any i seguir descobrint les petites joies amagades a la Baronía.

 

 

Sortida de tardor a la presó de Busa al Solsonès. No hi hem arribat. El dinar a Cal Joan del Balle ha compensat la visita frustrada. Día tranquil amb bona companyia i resultat 10 kms i desnivell de 54 pisos segons el contador del móbil. Per repetir ben aviat a la recerca de la presó perduda i maleïda per deixar els presos abandonats en una roca sense menjar, aigua ni sostre. 

 Sant Miquel del Castell és una església situada damunt de l'antic poble d'Oliana. Sempre que pujava cap a Andorra la veia tota bonica i pensava algún dia hi he de parar per visitar-la. Una tarda tòrrida d'estiu per celebrar la Mare de Déu del Carme hi hem pujat visitant els antics carrers del poble derruït que hi ha als seus peus. Ës molt sòbria i molt elegant amb línies rectes i sense ornaments. està tancada i manté un entorn força endressat. Romànica ben restaurada i de línees molt senzilles. Algún artesà de la zona hi ha deixat dues obres fetes en ferro que serveixen de porta d'entrada al poblet vell. El banc de fora vila és aprofitat per comprovar la qualitat de les fotografies.

 Estiu 2020, la Seu d'Urgell fent fotos a la catedral romànica. Després d'un cap de setmana de turisme de proximitat a les Valls de Valira fem el final al Parador Nacional....amb una mica de decepció inclosa. Ha estat un cap de setmana de ruta romànica en petits pobles molt concorreguts per turistes que escapant de les ciutats busquen refugi al món rural. Un estiu de Covid que ens ha condicionat de forma especialment preocupant. N'hem sortit airosos i caldrà seguir vigilant durant molts mesos més.

 Sortida a fer esquí de fons. No sabíem de què anava però ens atrevíem a tot. Neu no en faltava. El refugi no tenía ni foc, ni llum, ni aigua calenta...Però com deien els padrins "una nit a la presó es passa". Aquesta imatge és la de la indecisió, no anem enlloc, ningú té pressa, no estem gens preocupats i algú pensa que és el millor moment per guardar. Una sortida memorable.

1977 Llac de Montcortés de Pallars, camp d'estiu conjunt de dos agrupaments escoltes, el d'Artesa de Segre i el d'Agramunt. Va ser triat pel Ramon Solé que hi havia estat destinat en acabar el seminari com a primera destinació de capellà. Un pagés ens va carregar a nosaltres i tot el material per arribar des del poble fins al llac. No hi havia ningú en tots els dies d'acampada. No teníem mesures de riscos laborals com es pot veure perfectament. Teníem edats per anar de pioners i caravel.les i ja érem caps. Només contavem amb el sentit comú i un fort sentiment de responsabilitat que ens feia fer tota la feina pel benestar dels nens i nenes. Els pares confiaven en nosaltres i el Ramon Argilés venia a donar les instruccions que nosaltres encara no havíem aprés perquè ningú ens n'havia ni parlat. Érem feliços i tot estava per fer i tot ho féiem possible. 
 

 

El 2020 serà sempre recordat per l'any de la pandèmia del Covid-19 que va arribar procedent de la Xina com un huracà que ho arrasa tot. Els primers mesos ens van confinar a casa. Tothom que no feia feina essencial per la salut o l'alimentació o la seguretat havia de tancar-se a casa amb l'única excepció de sortir-ne per comprar aliments o medicaments....també sen's permetia llençar les escombraries. Dos mesos, passats en temps de temperatures baixes i sense cap queixa....tot es feia en benefici de la comunitat. El virus no ha marxat, l'estiu ha vingut amb força i tots hem volgut viatjar, sortir i estar en contacte amb la natura i l'aire lliure. Hem coincidit en fer unes vacances de proximitat i tot caminant pel Montsec hem aprés a valorar el que tenim aprop de casa. Estem contents de sortir una mica i veure l'aigua del Segre i la serra d'Almenara. Ha ivngut per quedar-se i torna a donar maldecaps que ningú sap com aturar. Poder ser lliures i alhora ser-ne amb responsabilitat és el que encara no hem aprés a conciliar. A Ponts, parada i fonda i ha haver un recés molt merescut després d'una caminada de 3 hores al Congost del Mu. 

Sant Jordi d'estiu, any 2020 

Presentació del meu llibre recent sortit del forn, a la plaça del Mercat estrena de la història de la família que va haver de deixar la seva terra per buscar una vida millor. El Ramon i la Rosa eren fills de famílies humils i seguint la tradició catalana de nomenar hereu el primer fill mascle, els va tocar sortir buscant un mitjà de vida. La seva filla, encara no havia complert 3 anys i es van embarcar a Barcelona per arribar al cap d'un mes a puerto Limón. La Rosa, ja no tornaria mai més a Catalunya i el Ramon en jubilar-se volia passar els darrers anys de la vida a Coscó. Res va ser possible, la vida ja els havia assenyalat un altre esdevenidor. 

És molt emocionant explicar una història de les pròpies arrels i amb records familiars tan propers. Avui, seré molt feliç!!!

Primavera-20 després de mesos a casa en confinament rigorós, sortim a caminar pels camins de  la reparcelació del terme. La masia de cal Viladot és a una hora de camí, i la cabana de la vora es diu 3 Pins. Amb la Judit i la Elisenda fem camí tot explicant-nos les vivències del temps passat tancades a casa per ordre del govern. L'estat d'alarma encara no ha acabat però les franges horàries per caminar ens permeten sortir al matí i no mirar el rellotge per la tornada. Sempre recordarem els mesos de redescoberta del nostre interior domèstic ....i personal. Temps per repensar la vida i per tornar-la a começar amb altres objectius i millors propòsits.

Una cabana de pedra reconvertida en caseta de nines del bosc. Un raconet bucòlic al costat de la masia Cal Isidori, al costat d'Agramunt. El camí del Pilar d'Almenara hi porta caminant xino xano en menys d'una hora. Els sembrats són daurats i la calor és molt suau. Per caminar i veure el Montsec al fons tot just arribar, amb Coscó, La Donzell, Montclar i Mafet a primer pla. Un raconet per escapar-se a pensar. A pensar com haurà de ser el món a partir del virus que ens ha aturat a tots alhora, ha desfermat una nova crisi econòmica i ens ha conduit cap a un rescat d'aquí no res. A pensar...que serà de nosaltres quan tot això acabi de veritat.

La gran família a Isona, celebrant aniversaris dels Anyé i els Gili amb els Tomàs. Un dia dels que la Teresa ens va ajudar a reconstruir per fer família i que sense ella ens ha costat molts anys recuperar. Només hi havia la Laura, el David i el Ferran, encara n'havia d'arribar 4 més de nens...però això serà en una altra fotografia.

Fa una setmana que estem confinats per culpa d'un virus. Es diu coronavirus, està matant milers de persones a tot el món. Diuen que és la guerra del segle XXI. Ara els virus són informatics o són planetaris a l'aldea global. Les persones més grans, tenen més possibilitats de tenir menys sort, en el cas de ser contagiats. Les persones joves, no están exempts de ser-ne víctimes. Els governs ens han demanat i ordenat que ens quedem a casa, tots, amb l'excepció dels que han de curar tothom. Les empreses fan el que els sembla. Els ciutadans, també. Ha quedat demostrat que si la ciutadania es confina, el virus no pot subsistir. La Xina, sap com imposar la llei i ho ha aconseguit. Europa, més demòcrata i més mortífera. Itàlia i Espanya al capdavant de la inconsciència i els morts de forma devastadora i molt preocupant. ·totaniràbé

L'aniversari en família, ha estat emotiu, multitudinari i extraordinari, per la novetat de trobar-nos tres generacions de les dues famílies. Els moments més bons de tota una vida, quan es pot compartir amb la bona gent de més aprop. Al regalet, hi havia unes arracades esplèndides.

Són molts anys, cal celebrar-los, perquè estem vives i cal trobar el moment de fer-ne festa gran.

Esglèsia de Santa María de Verdú, amb guia turística repassant la història de la vila. Un dia de pluja, fred i molt vent resseguint la comarca d'Urgell.  La borrasca, amenaça de fer la sortida impossible i no s'en surt. Un dia per recordar amb final d'etapa a Maldà.

Un espai de tertúlia després de sopar, sense son, sense ganes de marxar cap a casa. El foc a terra fent caliu i els amics diferents i interessants que s'escolten i segueixen compartint històries de vida.

El Joan servint el vi durant el sopar d'aniversaris compartits. La taula diversa, sorollosa i festiva ha estat massa ràpida per les tertúlies que no paraven de trobar excuses per repetir experiències i sortir ben aviat. Potser aconseguirem, un cap de setmana a la Masia Confós, amb ioga enmig de la Baronia de Rialp.

El soparet tradicional de les anomenades biciclistes. Actualment, ja només pedala la Maribel. Les confidències i les complicitats van fent mantenir les ganes de reunir-nos, si més no, una vegada cada any. Cada vegada ens costa més combinar agendes i repetir els soparets que sempre es fan curts. 

Trobar bolets, sense buscar-los...això és el que va passar a la Baronia de Rialp. Fora de temporada al bosc de la Masia Confós. Un dia de les vacances de Nadal que feia temps de primavera, com gairebé tot l'hivern del 2020. La samarreta de la Carme n'és la cistella improvitzada per una colla de fredolics d'allò més bons.

Un antic Casal del poble, s'ha reinventat en restaurant de delicatessen. Això passa a Peramola. Un petit poble molt ben endreçat i amb força història. Els veïns tenen cura de la bona predisposició d'acollida. El passeig al costat que arriba fins un rierol es converteix en la zona de descans i passejades de tardor i primavera ple de racons bucòlics i una mica romàntics. Els seitons de la foto.....increïbles!!!!

Tota la família a Torà, després del dinar dels caragols que tan agraden a tots. La primera retrobada després d'un període massa llarg, ha anat molt bé, hi havia molt per explicar. El període que la tieta Teresa va organitzar les reunions anuals, va ser el que més vam poder gaudir dels cosins. Tot va acabar quan va morir el Jaume, tots vam quedar sense esma, per seguir organitzant trobades. Els seus fills, ja són universitaris i la Mercè ho ha hagut de fer tota sola. Procurarem que no s'acabi aquí. El proper any, buscarem una nova ubicació per recordar d'on venen els nostres orígens, tenim una besavia d'Artesa de Segre, un de Puigvert d'Agramunt, i seguirem buscant els que queden per descobrir.

Descendents de la família Anyé-Sala de Castellserà. Després de molts anys, sense reunir la família, hem aconseguit fer una trobada a Palouet de Torà, poble de la padrina Coloma a la Segarra. Aquesta generació, feia gairebé 20 anys que no havia coincidit en cap festa familiar. No es coneixien. El més gran, el Ferran de Tremp, el més jove, el Joan Maria de Lleida, els descendents del Joan. Al mig, hi ha els germans Laura i Marc Gili, fills del Jordi i el David i Albert,  fills del malaurat Jaume, tots de Barcelona. La noia morena, és cosina dels Gili Galbis de València.