Gelat de mató de Tòrrec....aixì és diu el grup de wats de la foto. És un grup heterogeni amb un gust exquisit, especialment pel mató de la Montse. Tenim ganes de compartir experiències amb un bon producte per valorar-ne la qualitat. La primera convenció s'ha fet a Ponts i en acabar-la pregunta era....quan ens tornem a trobar? I la segona ha estat al desembre també a la Noguera. Les converses són interessants, parlem de política, de formatge, de tot el que ens interessa i ens alegra la vida. No hi ha postureig, ni paraules buides. Hi ha rialles i bon caliu. 

Cabanabona, un petit poblet de la Noguera. Avui hem buscat les cases més fotogèniques pel nostre comte d'Instagram. Ha estat un viatge del Jaume Amigó, per la seva carrera professional de pintor, escultor, ceramista i art multidisciplinari, l'excusa per sortir de casa una tarda de desembre amb un fred de ple hivern. Aquí hem fet la foto de "Cal mestre al balcó", un renom de casa ben peculiar i ben bonic. La Carme, fa les fotos més boniques i més poètiques que ningú ....i la que ens hi ha atrapat és l'Alba que les publica totes en blanc i negre.

Només per aquests moments, val la pena viure. Els amics, un soparet, els acudits dels de sempre i un bon vi....i ja pot anar fent fred que no ens espantarà. Dóna bo de veure tothom content i amb ganes de festa. El proper mes de febrer i tornarem, els mateixos i amb les mateixes ganes.

La casa de la Maite de Ventoses ha estat el darrer any el lloc on ens hem reunit per explicar-nos les vides que van passant massa depressa. Hem compartit el que cada una ha portat i al final hem acabat menjant més del compte, com sempre. Necessitem trobar-nos una vegada l'any, com a mínim. El mes de maig ve la de Maine, i aprofitem per sopar juntes i recordar vells temps la Jose, la Magda (que és més petita) la Teresita, la Maite, l'Elizabet i jo. Intentarem fer-lo sempre i si es possible augmentar una mica més el grup, sense deixar de fer una sola tertúlia. 

Una de les funcions del jutge de pau és la de celebrar matrimonis civils. És l'acte més bonic, entranyable i amb més repercusió a la llarga per a les persones que desitgen establir un contracte civil per al seu futur. Normalment es celebren els dimecres al matí i sense més protocol que l'assistència de la parella acompanyats pels dos testimonis que han escollit per aquest acte. La lectura de la llei i un parell de textos relatius al compromís i a la vida de parella que els espera en comú són les fórmules emprades per dur a terme una formalitat que obtindrà molts bons auguris per tots aquells que desitgen conviure en pau i per sempre.

"Un petó de xocolata", el nou llibre presentat a la xocolateria Jolonch. El club de lectura de la biblioteca Guillem Viladot ha escoltat l'autor mentre tastavem una xocolata desfeta amb aquell gust de sempre que enamora tothom. La presència femenina delata la manca de lectors de l'altre sexe que es resisteix a gaudir d'un dels millors plaers que ofereix la vida. Hem llegit en el darrer semestre "El amor en los tiempos del cólera" una obra magnífica que ens ha tornat a deixar bocabadats amb la capacitat d'estimar una dona al llarg d'una llarga vida. Avui, estem apunt de comentar "Dos taüts negres i dos de blancs" del Pep Tort, una novela basada en fets reals a la serra de Carreu. M'ha agradat molt, malgrat esbrinar com es va matar una família partint de la biografia de tots els implicats. 

Casa de colònies de Santa Maria de Meià. Antonieta Sala de Vall-llebrera, companya de batxillerat a l'Institut d'Agramunt, els anys 70. Ha plogut molt d'ençà que anàvem al passeig tot caminant per arribar fins a la selectivitat i després ha passat 40 anys que no hem sabut mai l'una de l'altra. Ella, va acabar a ensenyament i jo a benestar social, després d'una experiència temporal totes dues a l'extranger. Com diuen a TV3, estàs igual, doncs això.

Octubre 1977-2017 aniversari de 40 anys amb el Ramon, descobrint la vida, coneixent nous amics, fent kms, discutint, cantant, celebrant, cuinant, compartint i fent-nos persones. A Sta Maria de Meià va començar tot quan tenía 17 anys i no sabia ben bé de que anava això del Movi. Era una convocatòria engrescadora perquè ens proposava passar un cap de setmana amb gent del bisbat amb les guitarres i el Ramon. Sempre ell al capdavant amb el tracte i la visió de gent jove que no sap el que vol, però sap el que no li agrada i el que no desitja per al futur dels que vindran. Com estas Ramon? li pregunto tot dinant, i ell amb aquesta franquesa tan seva diu, com tots els vells, però bé. Els altres, 28 retrobats, ens hem fet molt grans, alguns ja són padrins, tots els cabells blancs, les mirades de l'experiència i les amistats esvaídes que amb el temps han pres un altre gust, de melancolia i nostàlgia dels anys perduts de lluita i dificultats que la vida ens ha anat donant per curtir els nostres cors innocents. El dia acaba cantant i rient com sempre amb ganes de tornar aviat perquè no es perdi aquest record tan saludable per l'esperit i tan noble com el que ens ha guiat fins aquí.

Santa Maria de Meià, vista desde la casa de colònies. Aquí hem celebrat el 40è aniversari del naixement del "Movi". Una de les primeres trobades va ser aquí, quan l'edifici només era habilitat a la primera planta. Hi feia un fred que pelava, però als 17 anys el fred no molesta, no incomoda, no atordeix. Hi hem vingut amb els escoltes després, amb els caps i els futurs escoltes que feien la FOCA bàsica. Ahir també érem els més antics amb el Ramon, ànima de tot el que va venir després, el que ens va ajudar a fer-nos grans com a persones i com responsables d'altres entitats que buscaven gent amb seriositat per començar un camí ple d'aventures i d'incerteses. Ha estat emotiu, entranyable i molt càlid, gràcies al Ramon i els seus còmplices en aquesta tasca de tornar-nos a reunir per cantar, riure, fer una vegada més un treball de grup, i tocar la guitarra rovellada i sempre necessària.

La biblioteca organitza una activitat per nens i nenes que s'anomena Contacontes. Cada edició la condueix una entitat de la vila. Avui ens ha tocat als Indignats de la Ribera del Sió. La mare de l'autora del conte ha explicat una història fantàstica i bonica. Els petits han quedat molt contents amb "Les sabates de la Mar".

El monestir de Sant Miquel de Cuxà és espectacular. La riquesa de la seva construcció és de les millors que es poden visitar al sud de França. Només hi queda 4 monjos benedictins que mantenen la tradició i conserven l'enorme edificació. Els turistes amb la seva contribució econòmica ajuden a fer-ho possible. La guia diu estar trista per aquesta dada que fa reflexionar amb el futur de tots els centres monàstics de la vella Europa descreguda.

El moment de la sortida dels escolanets després de la Missa Conventual. La basílica plena de gom a gom i els turistes que volen pujar a dorar la Moreneta, arriben fins a la meitat de la plaça. La pau que transmet la música de Montserrat no s'assembla a cap altra sensació acústica experimentada. Els monjos els hi recorden als nens que la seva veu ajuda a aportar molt benefici a les persones que els venen a escoltar.

La muntanya santa per nosaltres és Montserrat. Al tard quan el sol s'ha amagat al seu darrera queda una quietud i un silenci que contrasta amb el brogit de tot el dia. Hem pujat amb els cosins de Costa Rica a escoltar l'escolania i fer una visita de coneixement del territori per uns turistes tan llunyants. Hem escoltat el sermó reivindicatiu del dret a decidir dels catalans i després de dinar hem visitat el monestir amb un guía d'excepció : el Joan Maria que ho ha fet molt en traducció simultània. La Rosita li ha dit al Jaume que estar a l'escolania els anys de l'adolescència fa que es converteixi en una persona molt "estructurada". 

Passejant pel món vas trobant idees genials enmig d'una placeta d'un petit poble al sud de França.
Cuixà, al costat del monestir de Sant Miquel. Una petita oferta de literatura de prèstec lliure i gratuït. La civilització de la comunitat francesa i el nivell educatiu no té res a veure amb la de l'altre costat de la frontera. Hem de millorar molt en respecte i civisme per arribar a gaudir de bones iniciatives com aquesta.

Inauguració de l'exposició del Quim Vilamajó a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, "I am able", les capacitats d'un noi amb síndrome de Down. Ens interpel.la amb el tema de les capacitats que tenim tots i les nostres limitacions. Hem visitat la interessant visió del Quim, amb la Sònia Alins, l'Alba Vilamajó, la Carme Marquilles i jo mateixa. La foto ens la fet el personal del centre a la sala d'actes un vespre del mes de setembre de 2017.

La Maite de Ventoses, sempre apunt de fer el que sigui amb els amics. Un soparet, una tarda de botigues, una excursió, unes birres, sempre organitza el grup i després se'n va a Sant Cugat. Quan erem adolescents no ens aveníem tant com ara. Ella era més atrevida i jo més temerosa. Amb els anys, la distància s'ha anat escurçant i ara compartim moltíssimes experiències i quan arriba a Ventoses, sempre truca. 

El Joan fent el guiri al museu Dalí de Figueres. Un dia d'agost, fent cua per veure les obres al museu més concorregut del panorama català. És un museu diferent, original i transgressor. La sol·licitud de prova de paternitat d'aquest estiu, encara l'ha fet més famós, si això és possible.

El pernil de la campiona del pal del picantó, sense fer soroll l'ha agafat amb una tranquilitat que sembla impossible en una nena tan petita. Festa major 2017, sempre serà la del pernil.

La nena del pal del picantó, és la filla de la Marta Ros. Es diu Elisenda i ha arribat fins dalt a agafar el pernil de la festa major. L'acte més popular, tradicional i multitudinari d'una festa plena de repetides mostres de cultura popular i música per joves que no tenen mai son.

Estiu 2017. Xiringuito del passeig, durant el mes d'agost. La Maite, la Magda, la Teresita i jo fent birres amb els respectius, però sense compartir flash. Ja s'acaben les vacances i fem la darrera abans de marxar cada ú al seu corral. 

Festival de primavera al Foment d'Agramunt, als primers anys 60. La cançó que cantava era "Moníssima"...i els galants que em tiraven floretes eren els nens de cal Crich i el Jaume...la parella el Jordi. En acabar el festival sortía la tribu de "Vamos a la cama" i jo portava la veu cantant. Sembla que no tenia vergonya i no ho feia del tot malament. La resta de nens i nenes són el Crich, la Dolors Creus, el de cal Cremat, la Mercè Cases i el nebot del Guillem Viladot, que també es diu Jordi.

Tarda de relax a Montmagastre. Pujada al castell a la migdiada. Vistes precioses de camps i masies fins a Montargull. Camins sense dreceres i pedres enterrades sense conservar.

L'amiga de sempre, la més antiga, la més confident, la més agosarada, la més simpàtica. Estem en un poble que es diu Montclar, però no és el nostre de l'Urgell. Hem anat d'excursió a menjar fesols negres i visitar Olius, la cripta i el cementiri modernista. Montclar és un dels pocs pobles que queda sense asfalt. Tot és ple de flors i herba que surt entre les pedres.

Cap d'any 2016. La representació femenina del grup gastronòmic dels sopars a casa de l'Stiff. Fa molts anys que anem a casa seva la nit darrera de l'any i ens preparem alguna exquisitesa entre tots. Som sempre vuit comensals i els homes no volen sortir a la foto.

Falset, fira del vi 2016. La Mirtha cada any organitza un dinaret a casa després de visitar la fira més xisposa del món. Cada edició aplega gent diferent, però nosaltres ens hem convertit en els habituals de la trobada. La seva mudança ja ha acabat amb la tradició iniciada amb el trasllat fa 6 o 7 anys desde Tàrrega, per motius laborals.

La meva amiga Fatoumata, a una sessió de teatre per nens al Foment. La seva filla Mamy ens tira la foto i el nen s'ho mira. Una tarda de dissabte, d'hivern anem a entretenir la canalla en un acte solidari amb els nens refugiats. Va ser la primera sortida, però no la última.

Una altra tradició que no es pot deixar mai. Les reunions amb el grup Bici's. La relació va començar pedalant. Quan la Sílvia es va embaraçar, es va acabar les pedalades. Però les trobades gastronòmiques no han parat mai. La seva filla ja té 10 anys. Ara cada una pedala pel seu compte.

Trobada d'amigues de quan vivíem a Lleida. Cada any durant les vacances de Nadal, ens trobem a un restaurant diferent. Ens posem al dia, ens fem uns tips de riure impresionants i compartim les vivències que a les dones ens ajuden a curar-nos. Com diu la Mirtha, "nos despiojamos". Ens quedem noves i normalment s'acaba a l'hora de sopar. Fa 8 anys (més o menys) que ho fem. I ho farem per sempre més.

L'aniversari del Joan, aquest 2017 ha tingut una doble celebració amb la família i amb els amics de les farres gastronòmiques. El regal va ser dues corbates molt elegants....que en veure-les, va preguntar, què en farem d'això? 

L'alcalde estava content a més no poder. La regidora plorava amb mi. La tensió acumulada dels darrers mesos va esclatar aquella tarda. Els padrins no sabíen que estava passant. El fotògraf, va ser l'únic que va entendre que aquelles llàgrimes volien dir que totes dues havíem patit molt en el procés, i en aquells moments no ho podíem aturar. Una tarda memorable.

La inauguració de l'ampliació de la Residència Ponts. Va passar de 8 a 28 places, amb els residents vinvint-hi.
Una experiència molt dura, molt complicada, amb moltes interferències polítiques locals i molts plors el dia de l'estrena oficial amb la consellera Capdevila.

Soparet de comiat de la Carme i l'Adolfo de Navàs. Els indignats ens quedem sense recursos humans. Se'n tornen a viure la jubilació al seu poble de tota la vida. Juny-17. Plaça Mercadal, bar Glops i Tapes.

Les noves generacions de les dues famílies. Avui el Ferran ha vingut a dinar desde Tremp i el Pol ha vingut a jugar per manca de cangur. El més gran explica el joc al més petit i els miro sense saber com han passat els anys per arribar fins aquí. Un dia genial!

Cardona, excursió final de curs 2016-2017 amb la comunitat educativa de l'Institut Ribera del Sió. Castell i Mina de Sal. Bona tertúlia, dinar al Parador Nacional ubicat al castell i parada a Solsona.

Concert d'estiu a la Cova Negra (Montsec) és la IV edició de la música de veus i copes de vidre. La Camerata de Sant Cugat del Vallès i el Cor de Tremp dirigits pel músic pallarès, Xavier Baulies. Conegut de les Pasques a Tremp amb el Movi dels nostres anys de joventut. Juliol-17.
Sonoritat immillorable, capacitat per més de 1000 persones, bona temperatura de contrast amb l'estiu més calent dels darrers anys. 

2016, primavera a Agramunt, soparet de confidències i rialles.

Amb les amigues de tota la vida hem pogut fer una trobada anual.

 El claustre de la catedral de Baiona,l'han convertit temporalment, en un espai de mostra d'artesania que intenta difondre i comercialitzar les petites obres d'art dels francesos de la zona. Hi ha productes de tota mena, fins i tot alguns fan demostracions de la seva tècnica allà mateix. Tot amb el major respecte per l'espai i amb el silenci i la disciplina típica dels ciutadans de més amunt dels Pirineus.

És molt respectable tot i que la restauració no es fa fer amb la millor cura de les tonalitats del material utilitzat per la necessitat. Els vitralls són esplèndits. Tot el barri que l'envolta té aquell aire de ciutat de l'edat mitjana. Molt ben cuidat i net com acostumen a fer els francesos. Hi ha un carreró al barri que cada porta és un taller d'artesà de diferents disciplines. 

Una joia 
Romànic al pirineu andorrà.
Canillo
Sant Joan de Caselles

Maig 2017. El pont del Sió torna a tenir la capacitat per la qual va ser construit. La llei d'inundabilitat preveu no deixar els obstacles que impedeixen el pas de l'aigua. La rierada que es va endur 4 padrines de la residència, van acabar de convéncer de la necessitat de l'actuació.

El Ramon.
L'amic, el confident, l'assessor, el referent, l'incombustible, el carismàtic, sempre donant confort a tots els seus i als que no ho són.

Santa Maria de Refet. Un santuari a la Noguera. Un racó d'acollida.
Un lloc d'esperança. Una relació de debat, confiança, tertúlia i benaurança.
Sense cap pretenció, sense pressa, sense teatralització, ni ostentació.
Només paraules de bondat, silenci i humilitat. Tot això que ja no es troba.
Tot el que no val diners, no suposa sacrifici, que aporta pau a l'esperit.
Una troballa en un moment ideal.

La sirena ajuda els nens a trobar la mare.

Ho han perdut tot, la casa, la família, la pau,....

Han perdut l'escola, la joguina, han perdut la plaça per jugar.

La Mar els dóna un cop de mà per sortir de l'aigua.

Hi ha moltes sirenes que volen ajudar els nens a trobar un raconet de pau.

Una fotografia de l'etapa del diari de Lleida. Feta pel reporter gràfic de l'empresa. Lauren Sansen.
Va sortir a la portada d'una revista universitària. Ell, hi surt reflexat.